L'escola exigeix proximitat i valentia

Fa molts anys que alguns docents apuntem la necessitat de poder atendre els nostres nens i nois en un entorn proper, molt proper, familiar, autèntic i possible. Ràtios molt baixes, ensenyament vivencial i transversal, aprenentatge fet a través de l'emoció, l'experiència i la calma.

A partir dels 14-15 anys bona part dels nois i les noies necessiten espais grans, molta gent amb qui socialitzar, varietat de referents, trencar esquemes i rols adquirits, llibertat, anonimat, espai... Abans no. Per això cal anar recuperant l'escola petita, propera, l'escola tranquil·la i amable, l'escola de poble, de barri, de comunitat. Hem de protegir la nostra mainada de les presses, les aglomeracions, les files, els barracons i els canvis constants de mestres i professors.

Enviar els noiets a l'institut als 11-12 anys va ser una gran pífia. A aquesta edat els toca ser referents per als petits i empoderar-se dins de la comunitat educativa. No estan preparats, encara, per als espais grans i impersonals, per al canvi constant de professor i de matèries, compartimentades en calaixos estúpids i inútils. Des d'aquí i amb força reivindico el model d'escola-institut (més que d'institut-escola) per a la nostra canalla dels 3 als 14 anys. I després dels 14 proposo un institut amb professors-especialistes en la matèria, sí, però també amb la figura d'un professor-tutor que els acompanyi sempre i durant moltes hores en el seu camí cap a l'adultesa, amb calma, amb actitud d'escolta, amb seguiment personalitzat i continuat. Amb ràtios molt baixes, amb implicació de tota la comunitat (museus, teatres, institucions diverses, empreses del poble/barri, biblioteques, jubilats i altres voluntaris), amb consciència col·lectiva que cal tot el nostre esforç com a societat per apostar per a l'educació.

La recuperació d'aquestes escoles, tancades per criteris bàsicament econòmics (i no pedagògics), és un primer pas cap a aquest model d'escola que proposo. No passa res: ens vam equivocar i cal tornar enrere. Hem de tornar a l'escola petita i propera i a l'escola que escolta. Assumim que podem aprendre dels errors i tornem a l'escola lògica i sostenible. L'escola normal.

Espero que el Departament entengui d'una vegada que cal un altre model de centre educatiu i un altre model d'ensenyament. Desitjo que altres pobles i barris se sumin al camí encetat a Parlavà (enhorabona per la iniciativa) i vegin la recuperació de les seves escoles com una urgència per respondre a les necessitats de la nostra mainada i també de la nostra societat, tan tocada i tan malalta. Espero que el meu Departament sigui prou valent per entendre que cal buscar la manera de poder atendre els nois i les noies d'una altra manera.

La pandèmia ens ha ensenyat que el malalt està molt moribund. Busquem la manera de revifar-lo de debò? Creem alguna cosa nova i fem-ho ja? La pandèmia ens ho ha servit en safata de plata i altre cop ens estem obstinant al "fem-ho com sempre". No ho puc entendre. El Departament ens ha decebut altre cop i no ha aprofitat la gran oportunitat de poder reformular aquest model que ja no furula. Era el moment. És el moment. Reaccionem?



A veure si aquest cap de setmana em veig amb cor d'escriure el que crec que haurien de ser els nostres centres educatius aquest curs que ve... Ningú no m'ho ha preguntat (ningú no ens pregunta mai res) i precisament per això crec que soc lliure de dir el que penso. I el primer que penso és que a) ho estan gestionant de la pitjor manera possible i b) sí que hi ha una manera de fer-ho, sí. Només cal ser creatiu i, sobretot, tenir ganes de fer-ho.

Estima el que fas i fes el que estimes

Genial, aquesta reflexió de Ray Bradbury, l'autor de Farenheit 451: "Estima el que fas i fes el que estimes." Però jo hi afegiria: "I si no has tingut o no tens la possibilitat de fer el que t'agrada —perquè tots sabem que les circumstàncies són les circumstàncies— doncs intenta de totes totes que el que fas t'agradi."

Divendres vaig sortir de la primera classe del matí, amb els de 1r de batxillerat, completament esgotada i profundament decebuda (decebuda amb els 18 estudiants que tenia a classe però també amb mi mateixa i encara molt més amb el sistema educatiu que encara arrosseguem). S'adormien. Literalment, sí: s'adormien. Ni la gesticulació exagerada, ni la meva absoluta entrega, ni la bellesa de la poesia de Sagarra descrivint el paisatge de la vinya i el mar, ni les reflexions sobre el vitalisme de Maragall i la comparació de la seva poesia amb l'arquitectura modernista, ni tan sols la tendresa dels versos de Rosa Leveroni, tampoc les anècdotes que em trec sempre de la butxaca per esponjar el rotllo, ni les pràctiques de rapsoda de fireta, ni res de res de res. S'adormien. Els interessava zero. Potser és que ningú no els ha ensenyat a estimar allò que fan.

Perquè el teatre i els contes també ensenyen

I al final de la classe, per acabar-ho de rematar, els vaig demanar que aixequessin el dit els qui havien decidit no perdre's l'oportunitat de veure Dansa d'agost, de Brian Friel, a només 7 euros (una promoció fantàstica que els fan als estudiants de batxillerat) i on hi surt la Marta Marco, la Gina d'en Merlí (purament circumstancial, esclar, però una bona manera d'incentivar-los, vaig pensar). Els n'hi havia parlat, d'aquesta obra, perquè l'havia anat a veure feia tres setmanes gràcies a Temporada Alta, i tinc per costum parlar als meus alumnes de tot allò que faig i veig i llegeixo i miro i escolto. A aquestes alçades del post, suposo que ja no cal que us digui quants dels meus nois de 1r de batxillerat van alçar el dit. Cap. Ni un. Zero patatero. Deu ser que ningú no els deu haver apretat per buscar nous estímuls, noves propostes, nous coneixements.

No em rebel·lo contra els joves d'aquesta edat ni pretenc ara fer un remember when i autoenganyar-me pensant que nosaltres a 16 anys érem diferents. Però no em negareu que aquest desinterès, aquest tant-se-me'n-fotisme, aquesta tremenda desídia cada cop es fa més evident a les aules de qualsevol institut. I dic "institut" perquè no goso dir "centre educatiu". Crec que a les escoles les coses no són així (de fet, ho vaig poder constatar ara fa dos cursos) i voldria pensar que a la universitat l'aire que es respira ha de ser forçosament diferent, també (no fa pas tant encara era profe a la facultat i vaig trobar-hi sempre gent molt engrescada). Què passa, doncs, a l'institut, en aquesta etapa d'ensenyament secundari que va dels 12 als 18 anys? Com és que permetem que els nois i noies perdin literalment sis anys de la seva vida dormint, esbufegant, avorrint-se, malmetent el material i el mobiliari, fent el gamarús a la primera de canvi o simplement levitant entre el no-res? Què recoi hem fet malament per arribar al punt en què ni tan sols "El bany" de Joan Vinyoli no els fa trempar ni una mica?

La lectura en silenci (d'un llibre que els agradi) és bàsica

He començat el post amb la frase de Bradbury que em recorda que no treballo en allò que fa quinze anys hauria volgut, i no sempre puc destinar el meu temps a allò que m'agrada. No vaig triar fer de profe de llengua i literatura per vocació sinó perquè la vida m'hi va portar inexorablement. Malgrat tot, des del primer moment m'hi vaig abocar amb tota la consciència i responsabilitat, amb els cinc sentits, amb l'estómac i l'ànima, i amb tanta passió com he estat capaç. I m'hi he trobat bé. M'encanta explicar coses, m'encanta que els alumnes em rebin amb un somriure cada matí, m'agrada captar quan necessiten una orella o una espatlla o un crit o una abraçada. M'ho passo bé, envoltada tot el dia d'animetes encara per moldejar. És especialment gratificant veure com realment pots ajudar-los a créixer o a fer-se més persones, i com poc a poc es va configurant una personalitat i uns gustos i una consciència.

El professor ha d'estimar amb bogeria la matèria que imparteix, però encara és molt més important estimar els alumnes

O sigui que sí, que m'he esforçat a estimar allò que faig. I també faig el que més estimo, que és aprendre coses noves. M'interessa gairebé tot: la poesia, l'horticultura, la política, el teatre, la psicologia, la ramaderia, les manualitats, la cuina, l'arquitectura, l'holocaust i el nazisme, la fotografia, la decoració, la medicina, la gimnàstica esportiva, el disseny industrial, la música, la criptografia... Però sobretot m'interessen les persones, i per aprendre coses sobre les persones sóc en el lloc més indicat, sens dubte. Cada dia me'n vaig a dormir satisfeta d'haver-me topat amb un nou aprenentatge, amb una nova lliçó, amb un cop de puny als morros per haver-me trobat amb un comportament, una reacció o una sortida que no preveia. Sóc en el lloc adequat, sí, i en el moment adequat.

Perquè crec en els canvis, m'agrada la crítica constructiva i sóc carn de revolució. I a aquest sistema educatiu actual li cal una bona repensada. Hem de fer alguna cosa per deixar de tenir adormits a les aules. Per això deia que estic en el lloc indicat en el moment just. Ja en parlaré en altres posts, que aquí hi ha molta cosa per discutir i comentar. De moment, però, em quedo amb la idea que ara és el moment. I que cal un canvi radical. I que hem d'actuar amb urgència perquè ja fem tard. I que ho hem de fer aquells que creiem que un món millor és possible i que confiem en l'educació, aquells que estimem el que fem i que fem el que estimem.

Ai, valga'm déu

No m'ho puc creure. Però si no fa ni dos dies que li feia titelles al passadís de casa i li cantava cançons amb la guitarra! "Cérvol, cérvol, cervetó, obre'm que ve el caçador..." I ara té bigotet, li put l'aixella, s'avergonyeix de mi i es tanca a l'habitació per whatsappejar amb els amics. No m'ho puc creure.

El fet que els adolescents siguin el material amb què treballo cada dia no m'ho fa més fàcil com a mare, però crec que com a mínim puc veure-les venir (una mica) i sobretot puc aconseguir separar-me del conflicte (sí, sí, adolescent=conflicte) i intentar que no m'afecti. De moment, crec que me'n surto prou bé.

Malgrat tot, m'agradaria saber la millor manera de suavitzar-li el trasbals. Això primer de tot. Ser adolescent no és fàcil, i crec que educadors, pares i mares, entrenadors i monitors variopintos hauríem de tenir-ho molt clar. Per ells no és fàcil! És una putada brutal que se't descontrolin les hormones, que vulguis configurar-te com a persona sense tenir ni la més remota idea de quin model vols seguir, que necessitis els amics més a prop que mai i de cop entris en el conflicte interior de saber que estimes la família però que no suportes la seva presència. I deia, doncs, que m'agradaria trobar el sistema per donar-li un cop de mà, per oferir-li eines, recursos, perquè se senti més protegit durant la batalla.

De moment, crec que no puc fer altra cosa que estar amatent. Molt al lloro, molt, sense que se n'adoni, sense fer nosa. Observar-lo, protegir-lo amb tantes abraçades com es deixi fer, ser-hi. I entendre'l, sobretot entendre'l.

Ens en sortirem.

Rebloguejant

Fa poques setmanes que he recuperat els ànims per escriure. No sempre és el moment o l'època indicats per deixar anar les paraules. Perquè hi ha èpoques o moments en què no tens res a dir, o el que tens per dir és fosc o lleig o sobrer, i llavors és quan has de saber callar.

Però fa unes setmanes vaig començar a pensar que em feia falta deixar anar les paraules que em borbollogen tot el dia pel cap. Val més deixar-les anar que retenir-les. Val més que bullin i es vessin que no que dormin perquè el foc de l'olla s'ha apagat. Els  pensaments a dins tumoritzen, s'enquisten, fan molt de mal. Alliberem-les i fem-les servir.

Tinc coses per dir, per explicar i per raonar. I per compartir. Treballo i visc en un món que ha de ser motiu de reflexió constant, que no funciona només a còpia del remaleït "sempre s'ha fet així". L'educació dels nostres nanos i la feina d'ensenyant ha de ser repensada i analitzada a diari. El món, la vida, és canviant i refotudament imprevisible: com pugem les personetes que hauran de tirar aquest món endavant ha de ser objecte d'estudi i de revisió, per part de tots els qui en som responsables, pares, docents, monitors i entrenadors, polítics (sí, sí, també en sou responsables!) i teixit associatiu.

Torno, doncs, a la càrrega. Des d'una nova dimensió (institut nou, fills crescudets, noves experiències i un parell d'anys més a l'esquena i al cap) reemprenc aquest bloc 

Dictats preparats

Quina tortura! Tortura per als meus fills, tortura per als meus alumnes, tortura per a la meva faceta de mare i tortura com a profe de llengua.

Com a profe l'assumeixo. Aquest és només un dels tants calvaris amb què haig de conviure: afrontar-me a la tirania adolescent, corregir avaluacions diagnòstiques, aguantar reunions inaguantables, escoltar mares que parlen amb to de retret perpetu, repetir milers de vegades les mateixes indicacions a alumnes adormits (en el millor dels casos), programar allò improgramable, fer veure que em crec això del tdah... Quins càstigs, tu! Què he fet jo per merèixer tot això??? Així doncs: el dictat, peccata minuta! Davant de l'últim capítol de la Riera agafo boli vermell i mecànicament corregeixo dictats.

Tortura, també, per als meus fills, deia. Avui el meu petit ha fet el mateix dictat (preparat) per quart dia consecutiu. I també per quarta vegada ha tornat a repetir exactament les mateixes faltes. I unes quantes més. Impossible. He tingut la mateixa sensació que vaig tenir quan vaig treure el bolquer al meu gran: es mullava cada cinc minuts. No hi havia manera! Al cap d'un parell de dies vaig assumir que la cosa no estava madura i sense manies vaig tornar-li a posar el bolquer (aguantant, esclar, els comentaris catastrofistes de les mares expertes del parc -i de les inexpertes també!).

La tortura que representa per als meus alumnes no m'importa gaire. Si no és aquesta serà una altra: aprendre a apostrofar, llegir lectures que no els interessen o fer una redacció. Ja puc mirar de buscar activitats guapes... Aprendre llengua sempre ha estat un pal. Un pal molt gran. Aviat decidiré que ja no en faig més, de dictats preparats, però de moment, i molt de tant en tant, encara a vegades en cau algun.

Ara bé: la tortura que no estic disposada a assumir és la tortura del dictat com a mare de la criatura afectada. Ui, no! Només em faltava aquesta, tu! Quan a la reunió de papes i mames de principi de curs, la mestra del meu fill ens va explicar que els nens portarien a casa un dictat setmanal per tal d'implicar la família en l'estudi de l'ortografia em va agafar un atac de pànic brutal. Divendres, diumenges i dimarts: tres dies (tres!) es veu que són els que necessita la criatura per preparar-se aquests dictats insuportables sota la mirada indispensable, inestimable i atenta de la família unida. Res, res: me n'havia d'empescar alguna. I ja l'he trobada!: li hem explicat al meu fill com es fa, amb la megajoguina ipad, això de gravar-se la veu. I apa, que s'ho faci: ell s'ho llegeix (amb veu alta i clar), s'ho grava i s'ho dicta. Ell feliç de remenar l'ipad i, mentrestant, jo faig croquetes, que és pel que estic programada.

S'ho passa pipa. Però fa les mateixes faltes, una vegada rere una altra.

Programacions: i això per què?

Cada estiu la mateixa història!: una lluita entre el que em diuen que haig de fer i el que crec que haig de fer. Que no és pas el mateix. Em demanen (el Departament, Inspecció, la directiva del meu insti) que faci això que en diuen "programacions". Què són? No ho sé: una menjada de tarro impressionant que mai ha servit per res i que treu temps, molt de temps, al que sí que és realment útil: formar-se, posar-se al dia en TICS i TACS, llegir novetats i preparar activitats per al que realment importa, que és, sens dubte, que els meus alumnes (siguin quins siguin i de l'edat que siguin) millorin la seva competència lingüística i, si pot ser, que millorin com a persones.

Doncs apa: a perdre temps... Aquest any em toca barallar-me amb un nou model de programació (ens l'havien canviat feia poquíssim!) i amb tot aquest argot insuportable que no aconsegueixo dominar, per més anys que passin: objectius, seqüència didàctica, avaluació sumativa, indicadors, dimensions, nivells...

Dec ser idiota. No entenc res. I no hi ha manera d'aconseguir moure'm amb comoditat en aquest galimaties insuportoble que mai ha servit per res.

Ara estic amb les competències bàsiques. Són tan lògiques i de sentit comú que em sento estúpida quan anoto que aquí i allà treballaré aquesta competència o l'altra. No ho sé, digueu-me sobrada si voleu, però no se m'acudiria ensenyar res (ni tan sols ensenyar a caminar al meu futur fillol) sense tenir en compte això que uns savis n'han anomenat competències bàsiques. És que ho trobo tan estúpid, tan vergonyosament simplificador, que acaba sent complicat de collons i no me'n surto.

No ho sé... Sempre he ensenyat a llegir, a escriure, a parlar i a entendre (a tots nivells i en totes situacions) i em sembla que sempre ho he fet prou bé. Vull dir que els meus alumnes cada dia a classe aprenen alguna cosa nova (a vegades he pensat amb previsió què havien d'aprendre i, sovint -molt sovint- no) i  a final de curs sempre tots han acabat sent més competents llegint i escrivint que no a principi de curs, i sempre he estat justa valorant el seu aprenentatge i les ganes que hi han posat. Atenent, sempre, sense haver-hi de rumiar gaire, tots els meus alumnes per igual, aquells que avancen i aquells que no, els motivats i els desmotivats, els d'altes capacitats i els d'amb dificultats d'aprenentatge (n'haig de dir així, no, d'uns i d'altres?).

Per què haig de perdre tant de temps programant, omplint fulls que mai ningú no es llegirà (repeteixo: ningú, ni jo), quan tinc tantes coses per aprendre????

Notes a l'agenda

Avui el meu fill portava dues notes (o comunicats) a l'agenda. La primera era per explicar-nos que el nen s'ha portat malament a la classe d'anglès. Es veu que ha estat una cosa general, segons m'ha explicat el meu fill, i que la mestra, emprenyada, els ha fet apuntar aquesta nota a l'agenda a tots. El segon comunicat era de la tutora, que m'avisa que hauríem de fer algun reforç d'escriptura, perquè el nen quan escriu es deixa lletres.

Aquest curs les agendes dels nens han vingut carregades de notes i notetes: que si aquest no ha fet els deures, que si l'altre no ha portat una fitxa, que si s'hauria de firmar l'agenda cada dia, que si demà caldria portar una caixa, que si el nen no escolta... I jo que no sóc gaire de controlar què fan o deixen de fer, a l'escola, tot això m'atabala, em molesta, em sobra. Sóc del parer que els pares no cal que ens impliquem tant, en el centre educatiu. Només vull saber allò que els meus fills decideixen explicar-me (moooooolt poc), no vull controlar-los ni l'agenda ni els deures ni què fan o deixen de fer. No tinc ganes de fer els seus deures ni d'explicar-los la lliçó de nou. No m'agrada fer pessebres ni castells ni robots ni circuïts elèctrics ni maquetes. No vull haver de renyar el meu fill per una cosa que no he vist (el suposat mal comportament) o perquè s'ha oblidat de fer uns deures ics de la plataforma digital. Si es porta malament que l'amonestin. Si oblida els deures que el suspenguin.

No sóc responsable de tot el que atany a aquestes dues personetes. Han d'aprendre que ells i només ells rebran les conseqüències del seu esforç o de la seva manca d'esforç. Han d'aprendre a ser autònoms i responsables. Si sóc jo qui controla l'agenda mai aprendran a organitzar-se, a implicar-se, a ordenar-se. Jo ja m'ocuparé de fer-los anar nets i ben alimentats. M'ocuparé d'aconsellar-los, d'acompanyar-los i d'escoltar-los. Els donaré molta estimació, moltes manyagues i els cantaré tantes cançons com faci falta. Sempre contestaré totes i cadascuna de les preguntes que vulguin fer-me. Els portaré al metge quan estinguin malalts. Intentaré apuntar-los a les millors escoles i portar-los a les extraescolars que el seu pare i jo creiem necessàries perquè tinguin una educació integral. Tot això és el que em pertany com a mare.

Però no: no els faré els treballs ni m'asseuré al seu costat a fer deures ni permetré que se'm faci responsable dels èxits o fracassos dels meus fills. Els aplaudiré si treuen bons resultats, els avisaré si crec que no s'han esforçat, els animaré quan cregui que ho necessiten i sempre sempre estaré al seu costat. Però no els substituiré.

Vaig a firmar agendes o si no, demà, tindré una altra noteta... Bona nit.