Estima el que fas i fes el que estimes

Genial, aquesta reflexió de Ray Bradbury, l'autor de Farenheit 451: "Estima el que fas i fes el que estimes." Però jo hi afegiria: "I si no has tingut o no tens la possibilitat de fer el que t'agrada —perquè tots sabem que les circumstàncies són les circumstàncies— doncs intenta de totes totes que el que fas t'agradi."

Divendres vaig sortir de la primera classe del matí, amb els de 1r de batxillerat, completament esgotada i profundament decebuda (decebuda amb els 18 estudiants que tenia a classe però també amb mi mateixa i encara molt més amb el sistema educatiu que encara arrosseguem). S'adormien. Literalment, sí: s'adormien. Ni la gesticulació exagerada, ni la meva absoluta entrega, ni la bellesa de la poesia de Sagarra descrivint el paisatge de la vinya i el mar, ni les reflexions sobre el vitalisme de Maragall i la comparació de la seva poesia amb l'arquitectura modernista, ni tan sols la tendresa dels versos de Rosa Leveroni, tampoc les anècdotes que em trec sempre de la butxaca per esponjar el rotllo, ni les pràctiques de rapsoda de fireta, ni res de res de res. S'adormien. Els interessava zero. Potser és que ningú no els ha ensenyat a estimar allò que fan.

Perquè el teatre i els contes també ensenyen

I al final de la classe, per acabar-ho de rematar, els vaig demanar que aixequessin el dit els qui havien decidit no perdre's l'oportunitat de veure Dansa d'agost, de Brian Friel, a només 7 euros (una promoció fantàstica que els fan als estudiants de batxillerat) i on hi surt la Marta Marco, la Gina d'en Merlí (purament circumstancial, esclar, però una bona manera d'incentivar-los, vaig pensar). Els n'hi havia parlat, d'aquesta obra, perquè l'havia anat a veure feia tres setmanes gràcies a Temporada Alta, i tinc per costum parlar als meus alumnes de tot allò que faig i veig i llegeixo i miro i escolto. A aquestes alçades del post, suposo que ja no cal que us digui quants dels meus nois de 1r de batxillerat van alçar el dit. Cap. Ni un. Zero patatero. Deu ser que ningú no els deu haver apretat per buscar nous estímuls, noves propostes, nous coneixements.

No em rebel·lo contra els joves d'aquesta edat ni pretenc ara fer un remember when i autoenganyar-me pensant que nosaltres a 16 anys érem diferents. Però no em negareu que aquest desinterès, aquest tant-se-me'n-fotisme, aquesta tremenda desídia cada cop es fa més evident a les aules de qualsevol institut. I dic "institut" perquè no goso dir "centre educatiu". Crec que a les escoles les coses no són així (de fet, ho vaig poder constatar ara fa dos cursos) i voldria pensar que a la universitat l'aire que es respira ha de ser forçosament diferent, també (no fa pas tant encara era profe a la facultat i vaig trobar-hi sempre gent molt engrescada). Què passa, doncs, a l'institut, en aquesta etapa d'ensenyament secundari que va dels 12 als 18 anys? Com és que permetem que els nois i noies perdin literalment sis anys de la seva vida dormint, esbufegant, avorrint-se, malmetent el material i el mobiliari, fent el gamarús a la primera de canvi o simplement levitant entre el no-res? Què recoi hem fet malament per arribar al punt en què ni tan sols "El bany" de Joan Vinyoli no els fa trempar ni una mica?

La lectura en silenci (d'un llibre que els agradi) és bàsica

He començat el post amb la frase de Bradbury que em recorda que no treballo en allò que fa quinze anys hauria volgut, i no sempre puc destinar el meu temps a allò que m'agrada. No vaig triar fer de profe de llengua i literatura per vocació sinó perquè la vida m'hi va portar inexorablement. Malgrat tot, des del primer moment m'hi vaig abocar amb tota la consciència i responsabilitat, amb els cinc sentits, amb l'estómac i l'ànima, i amb tanta passió com he estat capaç. I m'hi he trobat bé. M'encanta explicar coses, m'encanta que els alumnes em rebin amb un somriure cada matí, m'agrada captar quan necessiten una orella o una espatlla o un crit o una abraçada. M'ho passo bé, envoltada tot el dia d'animetes encara per moldejar. És especialment gratificant veure com realment pots ajudar-los a créixer o a fer-se més persones, i com poc a poc es va configurant una personalitat i uns gustos i una consciència.

El professor ha d'estimar amb bogeria la matèria que imparteix, però encara és molt més important estimar els alumnes

O sigui que sí, que m'he esforçat a estimar allò que faig. I també faig el que més estimo, que és aprendre coses noves. M'interessa gairebé tot: la poesia, l'horticultura, la política, el teatre, la psicologia, la ramaderia, les manualitats, la cuina, l'arquitectura, l'holocaust i el nazisme, la fotografia, la decoració, la medicina, la gimnàstica esportiva, el disseny industrial, la música, la criptografia... Però sobretot m'interessen les persones, i per aprendre coses sobre les persones sóc en el lloc més indicat, sens dubte. Cada dia me'n vaig a dormir satisfeta d'haver-me topat amb un nou aprenentatge, amb una nova lliçó, amb un cop de puny als morros per haver-me trobat amb un comportament, una reacció o una sortida que no preveia. Sóc en el lloc adequat, sí, i en el moment adequat.

Perquè crec en els canvis, m'agrada la crítica constructiva i sóc carn de revolució. I a aquest sistema educatiu actual li cal una bona repensada. Hem de fer alguna cosa per deixar de tenir adormits a les aules. Per això deia que estic en el lloc indicat en el moment just. Ja en parlaré en altres posts, que aquí hi ha molta cosa per discutir i comentar. De moment, però, em quedo amb la idea que ara és el moment. I que cal un canvi radical. I que hem d'actuar amb urgència perquè ja fem tard. I que ho hem de fer aquells que creiem que un món millor és possible i que confiem en l'educació, aquells que estimem el que fem i que fem el que estimem.