Notes a l'agenda

Avui el meu fill portava dues notes (o comunicats) a l'agenda. La primera era per explicar-nos que el nen s'ha portat malament a la classe d'anglès. Es veu que ha estat una cosa general, segons m'ha explicat el meu fill, i que la mestra, emprenyada, els ha fet apuntar aquesta nota a l'agenda a tots. El segon comunicat era de la tutora, que m'avisa que hauríem de fer algun reforç d'escriptura, perquè el nen quan escriu es deixa lletres.

Aquest curs les agendes dels nens han vingut carregades de notes i notetes: que si aquest no ha fet els deures, que si l'altre no ha portat una fitxa, que si s'hauria de firmar l'agenda cada dia, que si demà caldria portar una caixa, que si el nen no escolta... I jo que no sóc gaire de controlar què fan o deixen de fer, a l'escola, tot això m'atabala, em molesta, em sobra. Sóc del parer que els pares no cal que ens impliquem tant, en el centre educatiu. Només vull saber allò que els meus fills decideixen explicar-me (moooooolt poc), no vull controlar-los ni l'agenda ni els deures ni què fan o deixen de fer. No tinc ganes de fer els seus deures ni d'explicar-los la lliçó de nou. No m'agrada fer pessebres ni castells ni robots ni circuïts elèctrics ni maquetes. No vull haver de renyar el meu fill per una cosa que no he vist (el suposat mal comportament) o perquè s'ha oblidat de fer uns deures ics de la plataforma digital. Si es porta malament que l'amonestin. Si oblida els deures que el suspenguin.

No sóc responsable de tot el que atany a aquestes dues personetes. Han d'aprendre que ells i només ells rebran les conseqüències del seu esforç o de la seva manca d'esforç. Han d'aprendre a ser autònoms i responsables. Si sóc jo qui controla l'agenda mai aprendran a organitzar-se, a implicar-se, a ordenar-se. Jo ja m'ocuparé de fer-los anar nets i ben alimentats. M'ocuparé d'aconsellar-los, d'acompanyar-los i d'escoltar-los. Els donaré molta estimació, moltes manyagues i els cantaré tantes cançons com faci falta. Sempre contestaré totes i cadascuna de les preguntes que vulguin fer-me. Els portaré al metge quan estinguin malalts. Intentaré apuntar-los a les millors escoles i portar-los a les extraescolars que el seu pare i jo creiem necessàries perquè tinguin una educació integral. Tot això és el que em pertany com a mare.

Però no: no els faré els treballs ni m'asseuré al seu costat a fer deures ni permetré que se'm faci responsable dels èxits o fracassos dels meus fills. Els aplaudiré si treuen bons resultats, els avisaré si crec que no s'han esforçat, els animaré quan cregui que ho necessiten i sempre sempre estaré al seu costat. Però no els substituiré.

Vaig a firmar agendes o si no, demà, tindré una altra noteta... Bona nit.

Model

Pares model tipus B amb ganes de fer veure que són tipus D. Però no ha colat.

Què em trobaré?

Demà tinc una entrevista amb uns pares d'un alumne que té certes dificultats amb les meves assignatures. No en sóc la tutora i, per tant, se suposo que els pares volen estirar el fil del suspens de català i l'aprovat justet de ciències socials.

Què em trobaré? Model A: uns pares ultramegaprotectors que vénen a protegir el seu plançó de les urpes del botxí. Model B:  uns pares cecs que no saben veure que el seu fill no és perfecte i que té algun problemet d'hàbit/comportament/aprenentatge. Model C: uns pares emprenyadíssims perquè he gosat trencar la pau i l'harmonia familiar amb un avís en forma de suspesos pedagògics. Model D (en perill d'extinció): pares preocupats que vénen a buscar l'arrel del problema per poder actuar i que vénen a buscar el meu criteri, coneixement de la matèria i experiència (el meu consell, vaja), per intentar ajudar el seu fill en el seu error o transtorn o problema o dèficit o.

Si em trobo amb uns pares D us asseguro que faig una entrada farcida d'alegria exultant.  En el fons, però, si em trobo amb uns pares D creuré que són molt bons actors i que m'han sabut enganyar.

Reclamo cap de setmana de tres dies

Un dia per a la casa (neteja, ordre, roba, congelador, nevera, compra, rentadores, planxa...). Un altre dia per a la feina de l'insti (programar, corregir, preparar classes, estudiar, enviar e-mails...). Un darrer dia per a la família i l'oci (passejar, badar, fer excursions, anar al cinema...). I no: resulta que els caps de setmana vulgaris són de dos dies. Llavors, o deixo una cosa o deixo l'altra. No hi ha més.

Aquest cap de setmana he dedicat el dissabte sencer a la cosa "marujona". Per aquest ordre: rentadora comprar carn i fruita, congelar, fer lavabos, netejar sabates, estendre roba, rentadora, ordenar pis, dinar, pastís, supermercat, sopar, planxa. I el diumenge l'he volgut dedicar a la família: esmorzar i diari a la cafeteria del barri amb el meu home i sortida amb fills i germans a la muntanya.

Què m'ha quedat? Doncs no he corregit ni una sola redacció, no he preparat cap classe i demà vaig a l'insti amb una mà a cadascun dels. I ara no tinc esma per res, ni tan sols per escriure amb certa dignitat aquestes quatre línies. Me'n vaig a dormir amb la sensació d'haver fracassat, altra vegada. Ser dona és una merda. No es pot ser persona, mare de família i professora alhora. Ho tinc claríssim.

Pop

Sovint em pregunto per què no me n'acabo de sortir. Tinc pares grans, amb problemes, nens petits, en edat de deures i extraescolars i manies i petites (encara) rebel·lions, una activitat professional que no té horari, un piset que no para d'embrutar-se i una família amb molta gana. Ah! I tinc certes inquietuds, a sobre! I un sou retallat i modest. I son. No: no me'n surto. Em falten hores o mans o moltes peles. Perquè així, així tal com estic ara no me'n surto.

Quarts de dotze després d'un dia intens, cansat, pesat. Els nens fa estona que dormen. L'assecadora ha parat. Ja he anat a fer el control parental (en el meu cas, es tracta de pujar al pis de dalt i comprovar que tot va bé, que han pres la medicació, que la cuina està recollida i que no ha passat cap desgràcia). He fet el que he pogut i una mica més per portar preparades les classes de demà. La roba de l'extraescolar de judo ja és al seu lloc. Les motxilles dels nens a punt. El dinar del meu home dins del tupper. Facebook i correu electrònic al dia. Bloc en construcció. M'he perdut una presentació de llibre i la caminada del dimarts al vespre amb dues amigues: a alguna cosa havia de renunciar.

Sóc un pop. Un pop amb molts tentacles però massa curts, que no arriben enlloc. Ho merdejo tot i no faig res bé. Bona nit.