Pop

Sovint em pregunto per què no me n'acabo de sortir. Tinc pares grans, amb problemes, nens petits, en edat de deures i extraescolars i manies i petites (encara) rebel·lions, una activitat professional que no té horari, un piset que no para d'embrutar-se i una família amb molta gana. Ah! I tinc certes inquietuds, a sobre! I un sou retallat i modest. I son. No: no me'n surto. Em falten hores o mans o moltes peles. Perquè així, així tal com estic ara no me'n surto.

Quarts de dotze després d'un dia intens, cansat, pesat. Els nens fa estona que dormen. L'assecadora ha parat. Ja he anat a fer el control parental (en el meu cas, es tracta de pujar al pis de dalt i comprovar que tot va bé, que han pres la medicació, que la cuina està recollida i que no ha passat cap desgràcia). He fet el que he pogut i una mica més per portar preparades les classes de demà. La roba de l'extraescolar de judo ja és al seu lloc. Les motxilles dels nens a punt. El dinar del meu home dins del tupper. Facebook i correu electrònic al dia. Bloc en construcció. M'he perdut una presentació de llibre i la caminada del dimarts al vespre amb dues amigues: a alguna cosa havia de renunciar.

Sóc un pop. Un pop amb molts tentacles però massa curts, que no arriben enlloc. Ho merdejo tot i no faig res bé. Bona nit.