Dictats preparats

Quina tortura! Tortura per als meus fills, tortura per als meus alumnes, tortura per a la meva faceta de mare i tortura com a profe de llengua.

Com a profe l'assumeixo. Aquest és només un dels tants calvaris amb què haig de conviure: afrontar-me a la tirania adolescent, corregir avaluacions diagnòstiques, aguantar reunions inaguantables, escoltar mares que parlen amb to de retret perpetu, repetir milers de vegades les mateixes indicacions a alumnes adormits (en el millor dels casos), programar allò improgramable, fer veure que em crec això del tdah... Quins càstigs, tu! Què he fet jo per merèixer tot això??? Així doncs: el dictat, peccata minuta! Davant de l'últim capítol de la Riera agafo boli vermell i mecànicament corregeixo dictats.

Tortura, també, per als meus fills, deia. Avui el meu petit ha fet el mateix dictat (preparat) per quart dia consecutiu. I també per quarta vegada ha tornat a repetir exactament les mateixes faltes. I unes quantes més. Impossible. He tingut la mateixa sensació que vaig tenir quan vaig treure el bolquer al meu gran: es mullava cada cinc minuts. No hi havia manera! Al cap d'un parell de dies vaig assumir que la cosa no estava madura i sense manies vaig tornar-li a posar el bolquer (aguantant, esclar, els comentaris catastrofistes de les mares expertes del parc -i de les inexpertes també!).

La tortura que representa per als meus alumnes no m'importa gaire. Si no és aquesta serà una altra: aprendre a apostrofar, llegir lectures que no els interessen o fer una redacció. Ja puc mirar de buscar activitats guapes... Aprendre llengua sempre ha estat un pal. Un pal molt gran. Aviat decidiré que ja no en faig més, de dictats preparats, però de moment, i molt de tant en tant, encara a vegades en cau algun.

Ara bé: la tortura que no estic disposada a assumir és la tortura del dictat com a mare de la criatura afectada. Ui, no! Només em faltava aquesta, tu! Quan a la reunió de papes i mames de principi de curs, la mestra del meu fill ens va explicar que els nens portarien a casa un dictat setmanal per tal d'implicar la família en l'estudi de l'ortografia em va agafar un atac de pànic brutal. Divendres, diumenges i dimarts: tres dies (tres!) es veu que són els que necessita la criatura per preparar-se aquests dictats insuportables sota la mirada indispensable, inestimable i atenta de la família unida. Res, res: me n'havia d'empescar alguna. I ja l'he trobada!: li hem explicat al meu fill com es fa, amb la megajoguina ipad, això de gravar-se la veu. I apa, que s'ho faci: ell s'ho llegeix (amb veu alta i clar), s'ho grava i s'ho dicta. Ell feliç de remenar l'ipad i, mentrestant, jo faig croquetes, que és pel que estic programada.

S'ho passa pipa. Però fa les mateixes faltes, una vegada rere una altra.