Ai, valga'm déu

No m'ho puc creure. Però si no fa ni dos dies que li feia titelles al passadís de casa i li cantava cançons amb la guitarra! "Cérvol, cérvol, cervetó, obre'm que ve el caçador..." I ara té bigotet, li put l'aixella, s'avergonyeix de mi i es tanca a l'habitació per whatsappejar amb els amics. No m'ho puc creure.

El fet que els adolescents siguin el material amb què treballo cada dia no m'ho fa més fàcil com a mare, però crec que com a mínim puc veure-les venir (una mica) i sobretot puc aconseguir separar-me del conflicte (sí, sí, adolescent=conflicte) i intentar que no m'afecti. De moment, crec que me'n surto prou bé.

Malgrat tot, m'agradaria saber la millor manera de suavitzar-li el trasbals. Això primer de tot. Ser adolescent no és fàcil, i crec que educadors, pares i mares, entrenadors i monitors variopintos hauríem de tenir-ho molt clar. Per ells no és fàcil! És una putada brutal que se't descontrolin les hormones, que vulguis configurar-te com a persona sense tenir ni la més remota idea de quin model vols seguir, que necessitis els amics més a prop que mai i de cop entris en el conflicte interior de saber que estimes la família però que no suportes la seva presència. I deia, doncs, que m'agradaria trobar el sistema per donar-li un cop de mà, per oferir-li eines, recursos, perquè se senti més protegit durant la batalla.

De moment, crec que no puc fer altra cosa que estar amatent. Molt al lloro, molt, sense que se n'adoni, sense fer nosa. Observar-lo, protegir-lo amb tantes abraçades com es deixi fer, ser-hi. I entendre'l, sobretot entendre'l.

Ens en sortirem.