Setmana Santa: santa setmana!

Vacances: una setmana llarga de parèntesi entre la segona i la tercera avaluació. Vacances de professora, que no de mare, esclar. Vacances... Ho dic amb la boca ben petita i el cul encongit, que es veu que a la gent (en general) li fot molta ràbia que els mestres i professors tinguem tants de dies de repòs, que què és això que hàgim de tenir tres mesos de vacances l'any i ells només vint-i-un dies miserables, i que viuen bé, els mestres!

He treballat d'altres coses i a d'altres llocs, abans de ser funcionària de carrera del cos de professors de la Generalitat. I mai no havia tingut aquestes temporades de parèntesi tan llargs. Tampoc no ho necessitava. Treballar de qualsevol altra cosa no és treballar amb nens i adolescents i a contracorrent: o sigui, fent passar per l'adreçador de la concetració a te-de-hacs sobrediagnosticats (potser algun dia m'atreviré a parlar-ne), per l'adreçador de l'ordre a nens consentits que mai no s'han fet el llit ni han recollit el plat de taula, per l'adreçador del silenci a juganers boicotejadors, per l'adreçador de l'ortografia a la generació que va patir la moda de l'ortografia natural, per l'adreçador del respecte a jovenets que no respecten ni pares ni avis ni ningú. És esgotador. I si no fossin per aquests breus parèntesis vacacionals no em veuria amb cor de tornar-hi.

No sóc funcionària de naixement. Això no és com ser reina o comptessa, que es porta a l'ADN per voluntat divina. La feina la vaig triar jo. Ho tinc molt clar. No per vocació de profe, sinó per vocació de mare. Quan vaig parir el meu primer fill ho vaig tenir clar: volia una feina que em permetés de cuidar-me'n i de pujar-lo amb certa seguretat. Vaig acceptar d'incorporar-me a files quan va arribar l'esperada trucada de la borsa de substituts. Després van venir les substitucions a mitja jornada, els nomenaments, les oposicions, les pràctiques... No és un camí de roses, no, però jo l'he triat. De la mateixa manera que l'hauria pogut triar qualsevol dels que critiquen les meves llaaaaaaaaargues vacances. Sí: ho vaig fer pels meus fills. I no me'n penedeixo perquè les meves vacances coincideixen i coicidiran amb les seves, perquè quan plego de la feina és l'hora en què els meus nens surten del cole, perquè els puc ajudar amb els deures i portar-los a extraescolars i no haig de matar-me a buscar cangurs per Nadal ni per Setmana Santa ni per als famosos dies de lliure disposició ni per als ponts i aquaductes variopintus.

L'altre tema és si també em mereixeria unes vacances de mare... Però això ja és tema d'una altra entrada. Potser algun dia...

Avaluar

Cap de setmana d'avaluació. Mentre el meu home s'ocupa dels nens i de tot el que pot, jo m'estic a casa tancada corregint, fent mitjanes, posant notes, escrivint comentaris als pares... O sigui: avaluant.

Avaluar: "Determinar, especialment d'una manera aproximada, la vàlua o valor (d'alguna cosa)." Segons la definició de l'IEC, doncs, estic determinant la vàlua de cadascun dels 48 nois i noies pel que fa a les matèries de Llengua catalana i Ciències socials. Difícil, per no dir impossible. S'hi barregen tantes coses, en aquesta valoració, tantes!: comportament, reaccions a l'aula, treball a casa, capacitat per respondre el que se't demana, anàlisi, síntesi, expressió escrita, possibilitat o impossibilitat d'estar davant d'un públic que t'escolta, companyerisme, eduació (o maleducació), netedat, idoneïtat de les preguntes, ordre, organització, habilitat per reaccionar com el professor espera, interès per la matèria, motivació per viure com se suposa que hem de viure... Massa coses.

Admiro els companys que són capaços d'avaluar els alumnes només amb dues o tres o quatre notes. Els admiro i els envejo. La meva llibreta és plena de colorins i anotacions, números i símbols, la qual cosa voldrà dir que a final de trimestre (o sigui, ara) hauré d'interpretar tot aquest batibull multicolor i ho hauré d'expressar sintèticament amb un nombre enter que va de l'1 al 10. És a dir: reclusió monacal durant un parell de caps de setmana.

Admiro els companys que són capaços de veure que tots els nens del món mereixen aprovar. Els admiro i els envejo. Jo no: suspenc. Un tant per cent de la classe no supera la matèria, bàsicament perquè aquest tant per cent no ha fet absolutament res per merèixer un aprovat, tret d'aguantar fins al mes de març sense desintegrar-se. I és clar: sempre acabo sent la bruixa de l'institut, la dolenta, la cruel. Aprovar i posar bones notes és sinònim d'estalviar-se molts problemes. Suspendre i ser exigent et condemna a haver de donar explicacions davant dels pares i de la directiva.

Copdepuny

Malgrat el que puguin arribar a pensar alguns, aquest any exerceixo la meva humil professió de domadora d'ànimes adormides en un centre qualsevol d'un poble qualsevol. Els meus alumnes són nanos "qualssevol", segurament un pèl més sobreprotegits del compte i una mica menys habituats a l'esforç del normal.

Les baralles entre adolescents són, també, bastant normals. No vull dir ni que les aprovi ni que estigui a favor de la violència i en contra de la tan valorada (i inútil) mediació. No, i ara! De fet, anar a pinyes sempre m'ha semblat la més gran de les imbecilades. Ni que sigui per jugar, que és el que està de moda: emprenyar-se i fer-se mal (clatellades, pessigades, cops de puny al braç, empentes...). Ho veig contínuament a les guàrdies de pati i als passadissos. Els nois -sobretot els nois- no saben jugar a res més (tret de a futbol, esclar).

O sigui: el que hauria de ser una fatal excepció d'un descontrol emocional s'ha convertit en una cosa habitual i normal, tan normal que ja no en fem ni cas.

Però si jugues amb foc et pots cremar. Diuen. I sí: a vegades et cremes i llepes fort. Com va passar ahir a l'insti. Resum resumit possiblement reduccionista: un nen emprenya un altre nen. Aquest segon s'hi torna. Però és més alt i molt més gros. És més fort. I l'ha enganxat de ple. I li ha fet mal. Sang. Molta sang. Plors i nervis i hospital i nas trencat. Penediment i culpes i disculpes.

El director ha pres partit de manera immediata i taxativa. Dos mesos d'expulsió per a l'agressor, expedient i fins i tot denúncia.

Estic molt trista. Molt i molt trista. El curs enlaire per un copdepuny desafortunat. Segurament un nen moralment destrossat i una família preocupada per un copdepuny juganer desmesurat. Un nas trencat, sí, però un noi amb una marca molt més profunda: expulsió de l'ESO per agressió i violència. Sense graduat i sense futur. Per un copdepuny. Un segon. Un rampell. Un copdepuny.

Me n'hi vaig

Vinc d'una tertúlia amb Jaume Cabré, l'escriptor català que més admiro. No m'ho volia perdre. De cap manera volia deixar passar l'oportunitat de tornar a sentir les paraules sublims d'aquest gran orador i que m'expliqués secretets del Jo confesso.

Les vuit, i el meu home no arriba. He deixat el sopar preparat, els nens dutxats, els deures d'escola acabats, el dinar de demà a punt de tupper. Però el meu home no apareix i no puc marxar. M'ho perdré, m'ho perdré, m'ho perdré. Snif. Em feia tanta il·lusió! Un moment meu, un parell d'hores amb gent i paraules que em recorden el meu passat bohemiouniversitari.

Ha arribat (parlo del meu home) just per sortir corrents per la porta sense ni dir adéu. Esbufegant, m'he assegut a primera fila del teatre del Centre Cívic i no me n'he perdut detall.

Per què costa tant de combinar la condició de dona amb la vida? Ni ho entenc ni ho vull entendre. Per què el fet de ser mare em treu tantes oportunitats? Per què això no ho expliquen a la facultat? Qui em va enredar, a mi, amb la història aquesta de l'alliberament de la dona? Per què ara, a les onze de la nit, encara em queda tanta feina per fer? Per què dormiré tan poc i tan malament, pensant que demà m'esperen cinc hores seguides de classe a preadolescents inauguantables + un dinar ràpid de microones + un curs que no serveix de res + extraescolars amb cares llargues +... un soparet amb uns amics, al qual no sé si tindré prou ànims per presentar-me.

Fer un pensament

Fa dues o tres setmanes vaig rebre una trucada d'una amiga preocupada. Necessitava parlar, desfogar-se, sentir-se compresa i necessitava, sobretot, consell. D'entrada, que algú em demani consell em posa de molt bon rotllo. Em predisposa directament a escoltar, a entendre i a agafar confiança amb aquesta persona humil. Perquè sí, demanar consell no és res més que un acte d'humilitat que em reconforta i que  m'indica que estic davant d'algú que m'interessa.

Vam quedar per anar a fer un cafè, doncs, amb l'amiga humil. La qüestió és que ella, mare i educadora de professió com jo, ja fa temps que veu que l'escola del seus fills -en general- i l'Escola pública -en particular- s'esfondra, s'enfonsa, s'estimba, digueu-ne com vulgueu, i que ara que s'acosta el període de preinscripció i tota la pesca, i s'estava plantejant de fer un pensament. Un pensament, com a mínim a Girona, no vol dir altra cosa que intentar entaforar el/els nano/s en algun centre concertat. No és fàcil però és possible. És una possibilitat. Això, esclar, si no tens molta pasta i pots portar el nano al Saint George o al Montessori. I no és el cas: recordem que els funcionaris d'Ensenyament cobrem un sou mitjà i que fa temps que, a més, ens el van retallant i retallant.

M'explicava que la tutora del nen gran és una impresentable, que l'escola no segueix cap línia coherent, que cada any hi ha una plantilla ben diferent, que el nano s'avorreix a classe, cada dia, perquè treballen poc i malament, que encara no ha pogut parlar amb la tutora (a més de mig curs!)... Em volia fer preguntes concretes sobre l'escola on porto els nanos (evidentment van a la concertada) i em preguntava sobre les possibilitats reals de poder-hi accedir.

No vull allargar-me innecessàriament. Simplement li vaig anar contestar, una a una, totes les qüestions que portava preparades. "No, no els mengen gens el tarro amb les qüestions sobre religió". "Sí, tenen un pla lector fabulós del qual he tret moltes idees per a les meves classes a secundària". "Sí, i tant, ja he pogut parlar amb les tutores dels meus fills, amb una fins i tot dues vegades". "Sí, tenen deures cada dia". "No, no han tingut mai la senyoreta malalta més d'una setmana". "Sí, tenen la mateixa tutora durant tot el cicle". "I tant, fan sortides a l'entorn, a peu, i amb autobús i al final de cicle fan colònies". "No, no pago una bestiesa per als llibres, perquè l'AMPA fa una bona feina de socialització". "Sí, tenen aula virtual, pantalles digitals i tota la mandanga tecnològica". "No, no els va costar gaire, als meus nens, adaptar-se a la nova escola".

Perquè sí, sí: els meus també anaven a la Pública. I tant. Però vaig haver de fer-ho. La millor decisió que he pres en ma vida. La decisió que segur que també acabarà prenent la meva amiga, la meva humil i intel·ligent amiga. Els en treurà.

Un dia qualsevol i, com sempre, empantanegada

Pareixo el bloc (o el blog, que encara no m'he mirat com ens diuen que l'hem d'escriure els del Termcat) perquè a la tele fan merdafutbol, perquè el facebook fa temps que ha deixat d'interessar-me, perquè els nens ja dormen, perquè plou a bots i barrals i no puc estendre la roba de la rentadora, perquè ja no em queda humor per corregir més exàmens replets de bajanades. I perquè tinc ganes de compartir pensaments i sensacions. Coses que em passen pel cap. Històries de nens, de pares, de professors, d'adolescents, de directors i monitors.

Ningú no s'ho llegirà. Ni tan sols sé si ningú arribarà  a saber mai que escric tot això. M'és igual. Tinc ganes de buidar el pap. O potser és que he acabat la paciència per callar. Sí, deu ser això: que ja no tinc paciència. M'acosto inexorablement a aquella edat en què diuen que la dona està pletòrica, radiant, plena d'energia (en el millor moment, vaja) i, en canvi, jo em sento bàsicament carregada de mala llet, farta de veure coses i no dir-les, cansada de queixar-me per tot i no fer-hi gaire res i d'anar aguantant, anar aguantant, anar aguantant. Empantanegada i sense resordre. Empantanegada i fent mutis.

Puja el teló. Comença l'actuació. Una veu en off (sempre en off), pàlida, discreta, tènue s'aclareix la gola i engega la narració.