Pareixo el bloc (o el blog, que encara no m'he mirat com ens diuen que l'hem d'escriure els del Termcat) perquè a la tele fan merdafutbol, perquè el facebook fa temps que ha deixat d'interessar-me, perquè els nens ja dormen, perquè plou a bots i barrals i no puc estendre la roba de la rentadora, perquè ja no em queda humor per corregir més exàmens replets de bajanades. I perquè tinc ganes de compartir pensaments i sensacions. Coses que em passen pel cap. Històries de nens, de pares, de professors, d'adolescents, de directors i monitors.
Ningú no s'ho llegirà. Ni tan sols sé si ningú arribarà a saber mai que escric tot això. M'és igual. Tinc ganes de buidar el pap. O potser és que he acabat la paciència per callar. Sí, deu ser això: que ja no tinc paciència. M'acosto inexorablement a aquella edat en què diuen que la dona està pletòrica, radiant, plena d'energia (en el millor moment, vaja) i, en canvi, jo em sento bàsicament carregada de mala llet, farta de veure coses i no dir-les, cansada de queixar-me per tot i no fer-hi gaire res i d'anar aguantant, anar aguantant, anar aguantant. Empantanegada i sense resordre. Empantanegada i fent mutis.
Puja el teló. Comença l'actuació. Una veu en off (sempre en off), pàlida, discreta, tènue s'aclareix la gola i engega la narració.
Estem preparats per la funció!!!
ResponElimina