Avaluar

Cap de setmana d'avaluació. Mentre el meu home s'ocupa dels nens i de tot el que pot, jo m'estic a casa tancada corregint, fent mitjanes, posant notes, escrivint comentaris als pares... O sigui: avaluant.

Avaluar: "Determinar, especialment d'una manera aproximada, la vàlua o valor (d'alguna cosa)." Segons la definició de l'IEC, doncs, estic determinant la vàlua de cadascun dels 48 nois i noies pel que fa a les matèries de Llengua catalana i Ciències socials. Difícil, per no dir impossible. S'hi barregen tantes coses, en aquesta valoració, tantes!: comportament, reaccions a l'aula, treball a casa, capacitat per respondre el que se't demana, anàlisi, síntesi, expressió escrita, possibilitat o impossibilitat d'estar davant d'un públic que t'escolta, companyerisme, eduació (o maleducació), netedat, idoneïtat de les preguntes, ordre, organització, habilitat per reaccionar com el professor espera, interès per la matèria, motivació per viure com se suposa que hem de viure... Massa coses.

Admiro els companys que són capaços d'avaluar els alumnes només amb dues o tres o quatre notes. Els admiro i els envejo. La meva llibreta és plena de colorins i anotacions, números i símbols, la qual cosa voldrà dir que a final de trimestre (o sigui, ara) hauré d'interpretar tot aquest batibull multicolor i ho hauré d'expressar sintèticament amb un nombre enter que va de l'1 al 10. És a dir: reclusió monacal durant un parell de caps de setmana.

Admiro els companys que són capaços de veure que tots els nens del món mereixen aprovar. Els admiro i els envejo. Jo no: suspenc. Un tant per cent de la classe no supera la matèria, bàsicament perquè aquest tant per cent no ha fet absolutament res per merèixer un aprovat, tret d'aguantar fins al mes de març sense desintegrar-se. I és clar: sempre acabo sent la bruixa de l'institut, la dolenta, la cruel. Aprovar i posar bones notes és sinònim d'estalviar-se molts problemes. Suspendre i ser exigent et condemna a haver de donar explicacions davant dels pares i de la directiva.