Vinc d'una tertúlia amb Jaume Cabré, l'escriptor català que més admiro. No m'ho volia perdre. De cap manera volia deixar passar l'oportunitat de tornar a sentir les paraules sublims d'aquest gran orador i que m'expliqués secretets del Jo confesso.
Les vuit, i el meu home no arriba. He deixat el sopar preparat, els nens dutxats, els deures d'escola acabats, el dinar de demà a punt de tupper. Però el meu home no apareix i no puc marxar. M'ho perdré, m'ho perdré, m'ho perdré. Snif. Em feia tanta il·lusió! Un moment meu, un parell d'hores amb gent i paraules que em recorden el meu passat bohemiouniversitari.
Ha arribat (parlo del meu home) just per sortir corrents per la porta sense ni dir adéu. Esbufegant, m'he assegut a primera fila del teatre del Centre Cívic i no me n'he perdut detall.
Per què costa tant de combinar la condició de dona amb la vida? Ni ho entenc ni ho vull entendre. Per què el fet de ser mare em treu tantes oportunitats? Per què això no ho expliquen a la facultat? Qui em va enredar, a mi, amb la història aquesta de l'alliberament de la dona? Per què ara, a les onze de la nit, encara em queda tanta feina per fer? Per què dormiré tan poc i tan malament, pensant que demà m'esperen cinc hores seguides de classe a preadolescents inauguantables + un dinar ràpid de microones + un curs que no serveix de res + extraescolars amb cares llargues +... un soparet amb uns amics, al qual no sé si tindré prou ànims per presentar-me.
Ei, però què tal la presentació???
ResponEliminaMolt bé, la xerrada d'en Cabré! Escrivint, ja n'hem parlat, és un geni, però el seu discurs oral brilla tant com l'escrit, t'ho asseguro. A la propera hi anem plegades.
Elimina