Fer un pensament

Fa dues o tres setmanes vaig rebre una trucada d'una amiga preocupada. Necessitava parlar, desfogar-se, sentir-se compresa i necessitava, sobretot, consell. D'entrada, que algú em demani consell em posa de molt bon rotllo. Em predisposa directament a escoltar, a entendre i a agafar confiança amb aquesta persona humil. Perquè sí, demanar consell no és res més que un acte d'humilitat que em reconforta i que  m'indica que estic davant d'algú que m'interessa.

Vam quedar per anar a fer un cafè, doncs, amb l'amiga humil. La qüestió és que ella, mare i educadora de professió com jo, ja fa temps que veu que l'escola del seus fills -en general- i l'Escola pública -en particular- s'esfondra, s'enfonsa, s'estimba, digueu-ne com vulgueu, i que ara que s'acosta el període de preinscripció i tota la pesca, i s'estava plantejant de fer un pensament. Un pensament, com a mínim a Girona, no vol dir altra cosa que intentar entaforar el/els nano/s en algun centre concertat. No és fàcil però és possible. És una possibilitat. Això, esclar, si no tens molta pasta i pots portar el nano al Saint George o al Montessori. I no és el cas: recordem que els funcionaris d'Ensenyament cobrem un sou mitjà i que fa temps que, a més, ens el van retallant i retallant.

M'explicava que la tutora del nen gran és una impresentable, que l'escola no segueix cap línia coherent, que cada any hi ha una plantilla ben diferent, que el nano s'avorreix a classe, cada dia, perquè treballen poc i malament, que encara no ha pogut parlar amb la tutora (a més de mig curs!)... Em volia fer preguntes concretes sobre l'escola on porto els nanos (evidentment van a la concertada) i em preguntava sobre les possibilitats reals de poder-hi accedir.

No vull allargar-me innecessàriament. Simplement li vaig anar contestar, una a una, totes les qüestions que portava preparades. "No, no els mengen gens el tarro amb les qüestions sobre religió". "Sí, tenen un pla lector fabulós del qual he tret moltes idees per a les meves classes a secundària". "Sí, i tant, ja he pogut parlar amb les tutores dels meus fills, amb una fins i tot dues vegades". "Sí, tenen deures cada dia". "No, no han tingut mai la senyoreta malalta més d'una setmana". "Sí, tenen la mateixa tutora durant tot el cicle". "I tant, fan sortides a l'entorn, a peu, i amb autobús i al final de cicle fan colònies". "No, no pago una bestiesa per als llibres, perquè l'AMPA fa una bona feina de socialització". "Sí, tenen aula virtual, pantalles digitals i tota la mandanga tecnològica". "No, no els va costar gaire, als meus nens, adaptar-se a la nova escola".

Perquè sí, sí: els meus també anaven a la Pública. I tant. Però vaig haver de fer-ho. La millor decisió que he pres en ma vida. La decisió que segur que també acabarà prenent la meva amiga, la meva humil i intel·ligent amiga. Els en treurà.