Malgrat el que puguin arribar a pensar alguns, aquest any exerceixo la meva humil professió de domadora d'ànimes adormides en un centre qualsevol d'un poble qualsevol. Els meus alumnes són nanos "qualssevol", segurament un pèl més sobreprotegits del compte i una mica menys habituats a l'esforç del normal.
Les baralles entre adolescents són, també, bastant normals. No vull dir ni que les aprovi ni que estigui a favor de la violència i en contra de la tan valorada (i inútil) mediació. No, i ara! De fet, anar a pinyes sempre m'ha semblat la més gran de les imbecilades. Ni que sigui per jugar, que és el que està de moda: emprenyar-se i fer-se mal (clatellades, pessigades, cops de puny al braç, empentes...). Ho veig contínuament a les guàrdies de pati i als passadissos. Els nois -sobretot els nois- no saben jugar a res més (tret de a futbol, esclar).
O sigui: el que hauria de ser una fatal excepció d'un descontrol emocional s'ha convertit en una cosa habitual i normal, tan normal que ja no en fem ni cas.
Però si jugues amb foc et pots cremar. Diuen. I sí: a vegades et cremes i llepes fort. Com va passar ahir a l'insti. Resum resumit possiblement reduccionista: un nen emprenya un altre nen. Aquest segon s'hi torna. Però és més alt i molt més gros. És més fort. I l'ha enganxat de ple. I li ha fet mal. Sang. Molta sang. Plors i nervis i hospital i nas trencat. Penediment i culpes i disculpes.
El director ha pres partit de manera immediata i taxativa. Dos mesos d'expulsió per a l'agressor, expedient i fins i tot denúncia.
Estic molt trista. Molt i molt trista. El curs enlaire per un copdepuny desafortunat. Segurament un nen moralment destrossat i una família preocupada per un copdepuny juganer desmesurat. Un nas trencat, sí, però un noi amb una marca molt més profunda: expulsió de l'ESO per agressió i violència. Sense graduat i sense futur. Per un copdepuny. Un segon. Un rampell. Un copdepuny.
O sigui: el que hauria de ser una fatal excepció d'un descontrol emocional s'ha convertit en una cosa habitual i normal, tan normal que ja no en fem ni cas.
Però si jugues amb foc et pots cremar. Diuen. I sí: a vegades et cremes i llepes fort. Com va passar ahir a l'insti. Resum resumit possiblement reduccionista: un nen emprenya un altre nen. Aquest segon s'hi torna. Però és més alt i molt més gros. És més fort. I l'ha enganxat de ple. I li ha fet mal. Sang. Molta sang. Plors i nervis i hospital i nas trencat. Penediment i culpes i disculpes.
El director ha pres partit de manera immediata i taxativa. Dos mesos d'expulsió per a l'agressor, expedient i fins i tot denúncia.
Estic molt trista. Molt i molt trista. El curs enlaire per un copdepuny desafortunat. Segurament un nen moralment destrossat i una família preocupada per un copdepuny juganer desmesurat. Un nas trencat, sí, però un noi amb una marca molt més profunda: expulsió de l'ESO per agressió i violència. Sense graduat i sense futur. Per un copdepuny. Un segon. Un rampell. Un copdepuny.
Tenim molta feina a fer, molta... Titi, tot el que fas tu per ells no té preu. A la vida veuran de tot i tindran tot tipus d'experiències, també la de tenir una professora que creu en ells, que els exigeix precisament perquè creu en ells. I tot això, no tinc cap dubte que també els marcarà.
ResponElimina