Dictats preparats

Quina tortura! Tortura per als meus fills, tortura per als meus alumnes, tortura per a la meva faceta de mare i tortura com a profe de llengua.

Com a profe l'assumeixo. Aquest és només un dels tants calvaris amb què haig de conviure: afrontar-me a la tirania adolescent, corregir avaluacions diagnòstiques, aguantar reunions inaguantables, escoltar mares que parlen amb to de retret perpetu, repetir milers de vegades les mateixes indicacions a alumnes adormits (en el millor dels casos), programar allò improgramable, fer veure que em crec això del tdah... Quins càstigs, tu! Què he fet jo per merèixer tot això??? Així doncs: el dictat, peccata minuta! Davant de l'últim capítol de la Riera agafo boli vermell i mecànicament corregeixo dictats.

Tortura, també, per als meus fills, deia. Avui el meu petit ha fet el mateix dictat (preparat) per quart dia consecutiu. I també per quarta vegada ha tornat a repetir exactament les mateixes faltes. I unes quantes més. Impossible. He tingut la mateixa sensació que vaig tenir quan vaig treure el bolquer al meu gran: es mullava cada cinc minuts. No hi havia manera! Al cap d'un parell de dies vaig assumir que la cosa no estava madura i sense manies vaig tornar-li a posar el bolquer (aguantant, esclar, els comentaris catastrofistes de les mares expertes del parc -i de les inexpertes també!).

La tortura que representa per als meus alumnes no m'importa gaire. Si no és aquesta serà una altra: aprendre a apostrofar, llegir lectures que no els interessen o fer una redacció. Ja puc mirar de buscar activitats guapes... Aprendre llengua sempre ha estat un pal. Un pal molt gran. Aviat decidiré que ja no en faig més, de dictats preparats, però de moment, i molt de tant en tant, encara a vegades en cau algun.

Ara bé: la tortura que no estic disposada a assumir és la tortura del dictat com a mare de la criatura afectada. Ui, no! Només em faltava aquesta, tu! Quan a la reunió de papes i mames de principi de curs, la mestra del meu fill ens va explicar que els nens portarien a casa un dictat setmanal per tal d'implicar la família en l'estudi de l'ortografia em va agafar un atac de pànic brutal. Divendres, diumenges i dimarts: tres dies (tres!) es veu que són els que necessita la criatura per preparar-se aquests dictats insuportables sota la mirada indispensable, inestimable i atenta de la família unida. Res, res: me n'havia d'empescar alguna. I ja l'he trobada!: li hem explicat al meu fill com es fa, amb la megajoguina ipad, això de gravar-se la veu. I apa, que s'ho faci: ell s'ho llegeix (amb veu alta i clar), s'ho grava i s'ho dicta. Ell feliç de remenar l'ipad i, mentrestant, jo faig croquetes, que és pel que estic programada.

S'ho passa pipa. Però fa les mateixes faltes, una vegada rere una altra.

Programacions: i això per què?

Cada estiu la mateixa història!: una lluita entre el que em diuen que haig de fer i el que crec que haig de fer. Que no és pas el mateix. Em demanen (el Departament, Inspecció, la directiva del meu insti) que faci això que en diuen "programacions". Què són? No ho sé: una menjada de tarro impressionant que mai ha servit per res i que treu temps, molt de temps, al que sí que és realment útil: formar-se, posar-se al dia en TICS i TACS, llegir novetats i preparar activitats per al que realment importa, que és, sens dubte, que els meus alumnes (siguin quins siguin i de l'edat que siguin) millorin la seva competència lingüística i, si pot ser, que millorin com a persones.

Doncs apa: a perdre temps... Aquest any em toca barallar-me amb un nou model de programació (ens l'havien canviat feia poquíssim!) i amb tot aquest argot insuportable que no aconsegueixo dominar, per més anys que passin: objectius, seqüència didàctica, avaluació sumativa, indicadors, dimensions, nivells...

Dec ser idiota. No entenc res. I no hi ha manera d'aconseguir moure'm amb comoditat en aquest galimaties insuportoble que mai ha servit per res.

Ara estic amb les competències bàsiques. Són tan lògiques i de sentit comú que em sento estúpida quan anoto que aquí i allà treballaré aquesta competència o l'altra. No ho sé, digueu-me sobrada si voleu, però no se m'acudiria ensenyar res (ni tan sols ensenyar a caminar al meu futur fillol) sense tenir en compte això que uns savis n'han anomenat competències bàsiques. És que ho trobo tan estúpid, tan vergonyosament simplificador, que acaba sent complicat de collons i no me'n surto.

No ho sé... Sempre he ensenyat a llegir, a escriure, a parlar i a entendre (a tots nivells i en totes situacions) i em sembla que sempre ho he fet prou bé. Vull dir que els meus alumnes cada dia a classe aprenen alguna cosa nova (a vegades he pensat amb previsió què havien d'aprendre i, sovint -molt sovint- no) i  a final de curs sempre tots han acabat sent més competents llegint i escrivint que no a principi de curs, i sempre he estat justa valorant el seu aprenentatge i les ganes que hi han posat. Atenent, sempre, sense haver-hi de rumiar gaire, tots els meus alumnes per igual, aquells que avancen i aquells que no, els motivats i els desmotivats, els d'altes capacitats i els d'amb dificultats d'aprenentatge (n'haig de dir així, no, d'uns i d'altres?).

Per què haig de perdre tant de temps programant, omplint fulls que mai ningú no es llegirà (repeteixo: ningú, ni jo), quan tinc tantes coses per aprendre????

Notes a l'agenda

Avui el meu fill portava dues notes (o comunicats) a l'agenda. La primera era per explicar-nos que el nen s'ha portat malament a la classe d'anglès. Es veu que ha estat una cosa general, segons m'ha explicat el meu fill, i que la mestra, emprenyada, els ha fet apuntar aquesta nota a l'agenda a tots. El segon comunicat era de la tutora, que m'avisa que hauríem de fer algun reforç d'escriptura, perquè el nen quan escriu es deixa lletres.

Aquest curs les agendes dels nens han vingut carregades de notes i notetes: que si aquest no ha fet els deures, que si l'altre no ha portat una fitxa, que si s'hauria de firmar l'agenda cada dia, que si demà caldria portar una caixa, que si el nen no escolta... I jo que no sóc gaire de controlar què fan o deixen de fer, a l'escola, tot això m'atabala, em molesta, em sobra. Sóc del parer que els pares no cal que ens impliquem tant, en el centre educatiu. Només vull saber allò que els meus fills decideixen explicar-me (moooooolt poc), no vull controlar-los ni l'agenda ni els deures ni què fan o deixen de fer. No tinc ganes de fer els seus deures ni d'explicar-los la lliçó de nou. No m'agrada fer pessebres ni castells ni robots ni circuïts elèctrics ni maquetes. No vull haver de renyar el meu fill per una cosa que no he vist (el suposat mal comportament) o perquè s'ha oblidat de fer uns deures ics de la plataforma digital. Si es porta malament que l'amonestin. Si oblida els deures que el suspenguin.

No sóc responsable de tot el que atany a aquestes dues personetes. Han d'aprendre que ells i només ells rebran les conseqüències del seu esforç o de la seva manca d'esforç. Han d'aprendre a ser autònoms i responsables. Si sóc jo qui controla l'agenda mai aprendran a organitzar-se, a implicar-se, a ordenar-se. Jo ja m'ocuparé de fer-los anar nets i ben alimentats. M'ocuparé d'aconsellar-los, d'acompanyar-los i d'escoltar-los. Els donaré molta estimació, moltes manyagues i els cantaré tantes cançons com faci falta. Sempre contestaré totes i cadascuna de les preguntes que vulguin fer-me. Els portaré al metge quan estinguin malalts. Intentaré apuntar-los a les millors escoles i portar-los a les extraescolars que el seu pare i jo creiem necessàries perquè tinguin una educació integral. Tot això és el que em pertany com a mare.

Però no: no els faré els treballs ni m'asseuré al seu costat a fer deures ni permetré que se'm faci responsable dels èxits o fracassos dels meus fills. Els aplaudiré si treuen bons resultats, els avisaré si crec que no s'han esforçat, els animaré quan cregui que ho necessiten i sempre sempre estaré al seu costat. Però no els substituiré.

Vaig a firmar agendes o si no, demà, tindré una altra noteta... Bona nit.

Model

Pares model tipus B amb ganes de fer veure que són tipus D. Però no ha colat.

Què em trobaré?

Demà tinc una entrevista amb uns pares d'un alumne que té certes dificultats amb les meves assignatures. No en sóc la tutora i, per tant, se suposo que els pares volen estirar el fil del suspens de català i l'aprovat justet de ciències socials.

Què em trobaré? Model A: uns pares ultramegaprotectors que vénen a protegir el seu plançó de les urpes del botxí. Model B:  uns pares cecs que no saben veure que el seu fill no és perfecte i que té algun problemet d'hàbit/comportament/aprenentatge. Model C: uns pares emprenyadíssims perquè he gosat trencar la pau i l'harmonia familiar amb un avís en forma de suspesos pedagògics. Model D (en perill d'extinció): pares preocupats que vénen a buscar l'arrel del problema per poder actuar i que vénen a buscar el meu criteri, coneixement de la matèria i experiència (el meu consell, vaja), per intentar ajudar el seu fill en el seu error o transtorn o problema o dèficit o.

Si em trobo amb uns pares D us asseguro que faig una entrada farcida d'alegria exultant.  En el fons, però, si em trobo amb uns pares D creuré que són molt bons actors i que m'han sabut enganyar.

Reclamo cap de setmana de tres dies

Un dia per a la casa (neteja, ordre, roba, congelador, nevera, compra, rentadores, planxa...). Un altre dia per a la feina de l'insti (programar, corregir, preparar classes, estudiar, enviar e-mails...). Un darrer dia per a la família i l'oci (passejar, badar, fer excursions, anar al cinema...). I no: resulta que els caps de setmana vulgaris són de dos dies. Llavors, o deixo una cosa o deixo l'altra. No hi ha més.

Aquest cap de setmana he dedicat el dissabte sencer a la cosa "marujona". Per aquest ordre: rentadora comprar carn i fruita, congelar, fer lavabos, netejar sabates, estendre roba, rentadora, ordenar pis, dinar, pastís, supermercat, sopar, planxa. I el diumenge l'he volgut dedicar a la família: esmorzar i diari a la cafeteria del barri amb el meu home i sortida amb fills i germans a la muntanya.

Què m'ha quedat? Doncs no he corregit ni una sola redacció, no he preparat cap classe i demà vaig a l'insti amb una mà a cadascun dels. I ara no tinc esma per res, ni tan sols per escriure amb certa dignitat aquestes quatre línies. Me'n vaig a dormir amb la sensació d'haver fracassat, altra vegada. Ser dona és una merda. No es pot ser persona, mare de família i professora alhora. Ho tinc claríssim.

Pop

Sovint em pregunto per què no me n'acabo de sortir. Tinc pares grans, amb problemes, nens petits, en edat de deures i extraescolars i manies i petites (encara) rebel·lions, una activitat professional que no té horari, un piset que no para d'embrutar-se i una família amb molta gana. Ah! I tinc certes inquietuds, a sobre! I un sou retallat i modest. I son. No: no me'n surto. Em falten hores o mans o moltes peles. Perquè així, així tal com estic ara no me'n surto.

Quarts de dotze després d'un dia intens, cansat, pesat. Els nens fa estona que dormen. L'assecadora ha parat. Ja he anat a fer el control parental (en el meu cas, es tracta de pujar al pis de dalt i comprovar que tot va bé, que han pres la medicació, que la cuina està recollida i que no ha passat cap desgràcia). He fet el que he pogut i una mica més per portar preparades les classes de demà. La roba de l'extraescolar de judo ja és al seu lloc. Les motxilles dels nens a punt. El dinar del meu home dins del tupper. Facebook i correu electrònic al dia. Bloc en construcció. M'he perdut una presentació de llibre i la caminada del dimarts al vespre amb dues amigues: a alguna cosa havia de renunciar.

Sóc un pop. Un pop amb molts tentacles però massa curts, que no arriben enlloc. Ho merdejo tot i no faig res bé. Bona nit.

Setmana Santa: santa setmana!

Vacances: una setmana llarga de parèntesi entre la segona i la tercera avaluació. Vacances de professora, que no de mare, esclar. Vacances... Ho dic amb la boca ben petita i el cul encongit, que es veu que a la gent (en general) li fot molta ràbia que els mestres i professors tinguem tants de dies de repòs, que què és això que hàgim de tenir tres mesos de vacances l'any i ells només vint-i-un dies miserables, i que viuen bé, els mestres!

He treballat d'altres coses i a d'altres llocs, abans de ser funcionària de carrera del cos de professors de la Generalitat. I mai no havia tingut aquestes temporades de parèntesi tan llargs. Tampoc no ho necessitava. Treballar de qualsevol altra cosa no és treballar amb nens i adolescents i a contracorrent: o sigui, fent passar per l'adreçador de la concetració a te-de-hacs sobrediagnosticats (potser algun dia m'atreviré a parlar-ne), per l'adreçador de l'ordre a nens consentits que mai no s'han fet el llit ni han recollit el plat de taula, per l'adreçador del silenci a juganers boicotejadors, per l'adreçador de l'ortografia a la generació que va patir la moda de l'ortografia natural, per l'adreçador del respecte a jovenets que no respecten ni pares ni avis ni ningú. És esgotador. I si no fossin per aquests breus parèntesis vacacionals no em veuria amb cor de tornar-hi.

No sóc funcionària de naixement. Això no és com ser reina o comptessa, que es porta a l'ADN per voluntat divina. La feina la vaig triar jo. Ho tinc molt clar. No per vocació de profe, sinó per vocació de mare. Quan vaig parir el meu primer fill ho vaig tenir clar: volia una feina que em permetés de cuidar-me'n i de pujar-lo amb certa seguretat. Vaig acceptar d'incorporar-me a files quan va arribar l'esperada trucada de la borsa de substituts. Després van venir les substitucions a mitja jornada, els nomenaments, les oposicions, les pràctiques... No és un camí de roses, no, però jo l'he triat. De la mateixa manera que l'hauria pogut triar qualsevol dels que critiquen les meves llaaaaaaaaargues vacances. Sí: ho vaig fer pels meus fills. I no me'n penedeixo perquè les meves vacances coincideixen i coicidiran amb les seves, perquè quan plego de la feina és l'hora en què els meus nens surten del cole, perquè els puc ajudar amb els deures i portar-los a extraescolars i no haig de matar-me a buscar cangurs per Nadal ni per Setmana Santa ni per als famosos dies de lliure disposició ni per als ponts i aquaductes variopintus.

L'altre tema és si també em mereixeria unes vacances de mare... Però això ja és tema d'una altra entrada. Potser algun dia...

Avaluar

Cap de setmana d'avaluació. Mentre el meu home s'ocupa dels nens i de tot el que pot, jo m'estic a casa tancada corregint, fent mitjanes, posant notes, escrivint comentaris als pares... O sigui: avaluant.

Avaluar: "Determinar, especialment d'una manera aproximada, la vàlua o valor (d'alguna cosa)." Segons la definició de l'IEC, doncs, estic determinant la vàlua de cadascun dels 48 nois i noies pel que fa a les matèries de Llengua catalana i Ciències socials. Difícil, per no dir impossible. S'hi barregen tantes coses, en aquesta valoració, tantes!: comportament, reaccions a l'aula, treball a casa, capacitat per respondre el que se't demana, anàlisi, síntesi, expressió escrita, possibilitat o impossibilitat d'estar davant d'un públic que t'escolta, companyerisme, eduació (o maleducació), netedat, idoneïtat de les preguntes, ordre, organització, habilitat per reaccionar com el professor espera, interès per la matèria, motivació per viure com se suposa que hem de viure... Massa coses.

Admiro els companys que són capaços d'avaluar els alumnes només amb dues o tres o quatre notes. Els admiro i els envejo. La meva llibreta és plena de colorins i anotacions, números i símbols, la qual cosa voldrà dir que a final de trimestre (o sigui, ara) hauré d'interpretar tot aquest batibull multicolor i ho hauré d'expressar sintèticament amb un nombre enter que va de l'1 al 10. És a dir: reclusió monacal durant un parell de caps de setmana.

Admiro els companys que són capaços de veure que tots els nens del món mereixen aprovar. Els admiro i els envejo. Jo no: suspenc. Un tant per cent de la classe no supera la matèria, bàsicament perquè aquest tant per cent no ha fet absolutament res per merèixer un aprovat, tret d'aguantar fins al mes de març sense desintegrar-se. I és clar: sempre acabo sent la bruixa de l'institut, la dolenta, la cruel. Aprovar i posar bones notes és sinònim d'estalviar-se molts problemes. Suspendre i ser exigent et condemna a haver de donar explicacions davant dels pares i de la directiva.

Copdepuny

Malgrat el que puguin arribar a pensar alguns, aquest any exerceixo la meva humil professió de domadora d'ànimes adormides en un centre qualsevol d'un poble qualsevol. Els meus alumnes són nanos "qualssevol", segurament un pèl més sobreprotegits del compte i una mica menys habituats a l'esforç del normal.

Les baralles entre adolescents són, també, bastant normals. No vull dir ni que les aprovi ni que estigui a favor de la violència i en contra de la tan valorada (i inútil) mediació. No, i ara! De fet, anar a pinyes sempre m'ha semblat la més gran de les imbecilades. Ni que sigui per jugar, que és el que està de moda: emprenyar-se i fer-se mal (clatellades, pessigades, cops de puny al braç, empentes...). Ho veig contínuament a les guàrdies de pati i als passadissos. Els nois -sobretot els nois- no saben jugar a res més (tret de a futbol, esclar).

O sigui: el que hauria de ser una fatal excepció d'un descontrol emocional s'ha convertit en una cosa habitual i normal, tan normal que ja no en fem ni cas.

Però si jugues amb foc et pots cremar. Diuen. I sí: a vegades et cremes i llepes fort. Com va passar ahir a l'insti. Resum resumit possiblement reduccionista: un nen emprenya un altre nen. Aquest segon s'hi torna. Però és més alt i molt més gros. És més fort. I l'ha enganxat de ple. I li ha fet mal. Sang. Molta sang. Plors i nervis i hospital i nas trencat. Penediment i culpes i disculpes.

El director ha pres partit de manera immediata i taxativa. Dos mesos d'expulsió per a l'agressor, expedient i fins i tot denúncia.

Estic molt trista. Molt i molt trista. El curs enlaire per un copdepuny desafortunat. Segurament un nen moralment destrossat i una família preocupada per un copdepuny juganer desmesurat. Un nas trencat, sí, però un noi amb una marca molt més profunda: expulsió de l'ESO per agressió i violència. Sense graduat i sense futur. Per un copdepuny. Un segon. Un rampell. Un copdepuny.

Me n'hi vaig

Vinc d'una tertúlia amb Jaume Cabré, l'escriptor català que més admiro. No m'ho volia perdre. De cap manera volia deixar passar l'oportunitat de tornar a sentir les paraules sublims d'aquest gran orador i que m'expliqués secretets del Jo confesso.

Les vuit, i el meu home no arriba. He deixat el sopar preparat, els nens dutxats, els deures d'escola acabats, el dinar de demà a punt de tupper. Però el meu home no apareix i no puc marxar. M'ho perdré, m'ho perdré, m'ho perdré. Snif. Em feia tanta il·lusió! Un moment meu, un parell d'hores amb gent i paraules que em recorden el meu passat bohemiouniversitari.

Ha arribat (parlo del meu home) just per sortir corrents per la porta sense ni dir adéu. Esbufegant, m'he assegut a primera fila del teatre del Centre Cívic i no me n'he perdut detall.

Per què costa tant de combinar la condició de dona amb la vida? Ni ho entenc ni ho vull entendre. Per què el fet de ser mare em treu tantes oportunitats? Per què això no ho expliquen a la facultat? Qui em va enredar, a mi, amb la història aquesta de l'alliberament de la dona? Per què ara, a les onze de la nit, encara em queda tanta feina per fer? Per què dormiré tan poc i tan malament, pensant que demà m'esperen cinc hores seguides de classe a preadolescents inauguantables + un dinar ràpid de microones + un curs que no serveix de res + extraescolars amb cares llargues +... un soparet amb uns amics, al qual no sé si tindré prou ànims per presentar-me.

Fer un pensament

Fa dues o tres setmanes vaig rebre una trucada d'una amiga preocupada. Necessitava parlar, desfogar-se, sentir-se compresa i necessitava, sobretot, consell. D'entrada, que algú em demani consell em posa de molt bon rotllo. Em predisposa directament a escoltar, a entendre i a agafar confiança amb aquesta persona humil. Perquè sí, demanar consell no és res més que un acte d'humilitat que em reconforta i que  m'indica que estic davant d'algú que m'interessa.

Vam quedar per anar a fer un cafè, doncs, amb l'amiga humil. La qüestió és que ella, mare i educadora de professió com jo, ja fa temps que veu que l'escola del seus fills -en general- i l'Escola pública -en particular- s'esfondra, s'enfonsa, s'estimba, digueu-ne com vulgueu, i que ara que s'acosta el període de preinscripció i tota la pesca, i s'estava plantejant de fer un pensament. Un pensament, com a mínim a Girona, no vol dir altra cosa que intentar entaforar el/els nano/s en algun centre concertat. No és fàcil però és possible. És una possibilitat. Això, esclar, si no tens molta pasta i pots portar el nano al Saint George o al Montessori. I no és el cas: recordem que els funcionaris d'Ensenyament cobrem un sou mitjà i que fa temps que, a més, ens el van retallant i retallant.

M'explicava que la tutora del nen gran és una impresentable, que l'escola no segueix cap línia coherent, que cada any hi ha una plantilla ben diferent, que el nano s'avorreix a classe, cada dia, perquè treballen poc i malament, que encara no ha pogut parlar amb la tutora (a més de mig curs!)... Em volia fer preguntes concretes sobre l'escola on porto els nanos (evidentment van a la concertada) i em preguntava sobre les possibilitats reals de poder-hi accedir.

No vull allargar-me innecessàriament. Simplement li vaig anar contestar, una a una, totes les qüestions que portava preparades. "No, no els mengen gens el tarro amb les qüestions sobre religió". "Sí, tenen un pla lector fabulós del qual he tret moltes idees per a les meves classes a secundària". "Sí, i tant, ja he pogut parlar amb les tutores dels meus fills, amb una fins i tot dues vegades". "Sí, tenen deures cada dia". "No, no han tingut mai la senyoreta malalta més d'una setmana". "Sí, tenen la mateixa tutora durant tot el cicle". "I tant, fan sortides a l'entorn, a peu, i amb autobús i al final de cicle fan colònies". "No, no pago una bestiesa per als llibres, perquè l'AMPA fa una bona feina de socialització". "Sí, tenen aula virtual, pantalles digitals i tota la mandanga tecnològica". "No, no els va costar gaire, als meus nens, adaptar-se a la nova escola".

Perquè sí, sí: els meus també anaven a la Pública. I tant. Però vaig haver de fer-ho. La millor decisió que he pres en ma vida. La decisió que segur que també acabarà prenent la meva amiga, la meva humil i intel·ligent amiga. Els en treurà.

Un dia qualsevol i, com sempre, empantanegada

Pareixo el bloc (o el blog, que encara no m'he mirat com ens diuen que l'hem d'escriure els del Termcat) perquè a la tele fan merdafutbol, perquè el facebook fa temps que ha deixat d'interessar-me, perquè els nens ja dormen, perquè plou a bots i barrals i no puc estendre la roba de la rentadora, perquè ja no em queda humor per corregir més exàmens replets de bajanades. I perquè tinc ganes de compartir pensaments i sensacions. Coses que em passen pel cap. Històries de nens, de pares, de professors, d'adolescents, de directors i monitors.

Ningú no s'ho llegirà. Ni tan sols sé si ningú arribarà  a saber mai que escric tot això. M'és igual. Tinc ganes de buidar el pap. O potser és que he acabat la paciència per callar. Sí, deu ser això: que ja no tinc paciència. M'acosto inexorablement a aquella edat en què diuen que la dona està pletòrica, radiant, plena d'energia (en el millor moment, vaja) i, en canvi, jo em sento bàsicament carregada de mala llet, farta de veure coses i no dir-les, cansada de queixar-me per tot i no fer-hi gaire res i d'anar aguantant, anar aguantant, anar aguantant. Empantanegada i sense resordre. Empantanegada i fent mutis.

Puja el teló. Comença l'actuació. Una veu en off (sempre en off), pàlida, discreta, tènue s'aclareix la gola i engega la narració.